Ara que estem en campanya estem escoltant molts contes. Deixeu-me que vos en conte jo un.
Hi havia una vegada un home de família obrera, molt proper al poble, que parlava i la gent l’escoltava. Un home amb americana de pana i accent andalús, que deia abanderar la lluita de la classe treballadora, que defensava una educació pública, de qualitat i laica, que defensava la igualtat…
Aquest home, a poc a poc, es va anar despistant i va anar fent noves amistats. D’aquella defensa de la igualtat, de la classe treballadora i els drets de totes i tots, se’n va anar oblidant quan va travessar una porta màgica, una porta giratòria, que fa que oblides d’on vens i on anaves.
Ja no queda res d’aquell home.
Aquell home hui dia ja no porta americana de pana. Hui dia fuma puros que cada caixa costa el mateix que el subsidi per atur, viu en una mansió i va en vaixells de luxe. Aquell home encara té l’osadia de pensar que parla en nom de tots els socialistes i obrers. Tota la gent que el seguia i que l’acompanyava, ara està una miqueta perduda i ballen entre dos aigües, sense xafar terra ferma.
Aquest és un conte que no té final.
Com si fóra un embut, la història cau per un forat i torna a aparéixer on tot comença. El conte no té final si no el posem nosaltres, entre totes i tots.
Els amics de l’home de l’americana van tindre l’oportunitat de canviar les coses però no van voler escoltar, no van voler formar un govern de canvi i van preferir pactar amb el partit de la nova dreta, amb Ciudadanos.
Un partit que és la versió més ortodoxa del neoliberalisme, que ha proposat el contracte únic, que afavoreix més que mai l’empresari per davant del treballador. Una proposta que ni el PP s’havia atrevit a fer.
Un partit que es nega a condemnar el franquisme.
Un partit que lluny de prioritzar el benestar de les persones el limita proposant copagaments en educació i en sanitat.
Ara tornem a estar en campanya. Com si ens haguérem equivocat votant. Però la ciutadania no ens vam equivocar votant. Simplement, qui va tindre l’oportunitat de formar un govern de canvi, no va estar a l’altura.
Com que nosaltres sempre veiem la part positiva de les coses, agafem aquesta campanya com a una nova oportunitat. Una oportunitat de fer més gran el canvi, una nova oportunitat de fer-nos escoltar. Ens escoltaran dir-los que recapaciten. Que nosaltres som els seus aliats naturals i no la dreta. Que és amb nosaltres amb qui faran el canvi de polítiques on la democràcia de la paraula i del diàleg governen.
A la Generalitat ho hem demostrat. Podem treballar junts i ho podem fer molt bé. Jo no els demane que tornen a l’americana de pana, i menys amb aquesta calor!! El que sí que els demane és que deixen les polítiques dels vaixells de luxe, les polítiques de les portes giratòries i de l’IBEX-35, les polítiques de la gran economia i la gran Europa. Que deixen les velles polítiques enrere. Nosaltres som els aliats, no la nova dreta i molt menys la dreta vella, la que ens ha estat governant robant per damunt de les nostres possibilitats. El partit de Gurtel, de “Bárcenas sé fuerte”, de Cotino, que robava els diners que anaven a ajuda humanitària, el partit de la indecència de la gestió de l’accident del Metro, el partit del vergonyós caloret de Rita, el partit de Rato, les preferents, els copagaments en sanitat i en educació, de les retallades dependència i en serveis socials, en els serveis públics, que són els serveis de totes i tots…
Esta setmana rebentava el caso Plaza en Aragó, i ahir, el ministre Fernández Dias amb escoltes i manipulacions. És un no parar. Fins que ho parem entre totes i tots i els enviem a casa.
I ara en campanya, tenen el valor de parlar de llibertat. De quina llibertat? De la llibertat de clavar la mà en el caixó de totes i tots. Clar que tenen por de perdre llibertat!
Quan escolte que ara després del 26 de juny caldrà fer pactes, em pose a tremolar. Perquè només hi ha dos opcions: un pacte que ens allargue l’agonia amb la vella política o un pacte pel canvi. No hi ha un camí a mitges. Per això, hui, a dos dies de tancar la campanya, llance un missatge a totes les persones del partit socialista perquè no aturen el canvi sinó que formen part d’ell.
El pacte ha de ser pensant en les persones que alceu la persiana cada dia a les 6 del matí, amb els llauradors que veneu els caixons de 10 kg de taronges a 1 euro, el meu sogre és llaurador i sé del que parle amb els autònoms que ens deixem la pell i no entenem d’horaris ni de caps de setmana, a les persones que necessitem fer-nos proves mèdiques i hem d’estar dos mesos esperant, que si volem que ens analitzen una piga, ens hem d’esperar sis mesos amb els jubilats i jubilades que estireu la pensió per a poder ajudar els fills que estan a l’atur i no arriben a final de mes… i que esteu criant els vostres nets perquè els vostres fills i filles treballen més hores perquè a algunes persones els sobra molt de mes al final del sou.
Ja ho deia Vicent Andrés Estellés: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. Que pensen d’on venen. Que recuperen la S i la O, que sembla que han oblidat.
Que formen part del canvi i que no l’aturen perquè el canvi ha vingut per a quedar-se i la victòria de la gent és imparable. Així que diumenge, totes i tots, a votar A la valenciana!
