Avui m’he parat a pensar que açò de la precampanya i en unes hores campanya ja, és com un embaràs.
Quan prens la decisió, t’invadeix una mescla d’il·lusió absoluta i, al mateix temps, de por quasi horror per enfrontar-te a una novetat que no saps ben bé si serà capaç de dur endavant bé. A mesura que el temps passa, et convences del tot que la decisió que has pres, és la bona. Gaudeixes d’allò més de l’experiència. Siga per les hormones, la novetat, els nervis o la il·lusió, la teua vida passa a ser una muntanya russa: hi ha dies blaus -com deia Holly Golightly- que estàs eufòrica, feliç, i ho gaudeixes absolutament tot, fins a la mínima coseta de res. Tot és il·lusió, tot és alegria, valores fins el més ínfim dels detalls i saludes pel carrer a tot el món, ni que estigueres en ple videoclip pop primaveral. D’altres dies, sense saber massa bé per què, tens un dia roig i t’invadeix una sensació de dubte i de por que no et traus del damunt fàcilment. Dubtes de tot i de quasi tots. Saps que estàs on deus, i n’estàs convençuda, així que no entens per què et sents d’aquesta manera. Com que és una decisió ben conscient, són més els dies blaus que els rojos (si no heu vist o llegit Breakfast at Tiffany’s no sabreu de què us parle amb açò dels colors).
I així vas fent.
Fins que et plantes en l’últim mes d’embaràs…
I comença el compte enrere.
Curiosament, és el mes amb més tràfec i feina: preparar el niu per a la bruixeta, acabar de comprar el necessari per a l’hospital, tindre-ho tot preparat al rebedor per a eixir pitant… visites més assídues al metge, corrents… O siga, que n’estàs ben ocupadeta. No obstant això, el temps et passa lent. Més lent que mai en la vida. La il·lusió sembla que deixa pas a un nerviós simpàtic. Vaja, que estàs una miqueta histèrica. Guardes les claus de casa a la nevera, les sabates a l’estanteria dels llibres i oblides coses cada dos per tres… Igual et pega per riure que quasi per plorar. Igual estàs mega activa que et pega una baixadeta i estàs xof. Ara ja està tot encarrilat. Els deures fets, tot ben assumit i sense cap por. Bé, una por sí. L’única por que vaja tot bé. «Que siga una horeta rapideta», em deien les dones majors.
Pràcticament, com ara. En aquell moment, em creuava amb gent coneguda que em deia «Ai, Sílvia, ànim que ja et queda poc! Veuràs com va tot bé dona, clar que sí!». Avui m’he adonat que tant aquell procés com aquest, s’assemblen molt. Il·lusió, molta, nervis, sentiments a flor de pell, dubtes, temps lent… i ganes que arribe el moment del part. Esperem que el 24 de maig siga també, una horeta rapideta.
