Dissabte mirava amb la meua bruixeta una de les pel·lícules «infantils» que més m’agraden: Alícia en terra de meravelles. Ja només amb el títol, em venen al cap mil i una metàfores… és el que té no poder desconnectar del dia a dia de precampanya. Tot hi gira al voltant. En una de les escenes de la pel·lícula, un grupet d’animalons fa una carrera en cercle tot cantant una cançó que té per títol «La carrera sense final». La lletra, tota una metàfora! Corran, corran, formen rueda, vengan a correr, que en esta carrera
imposible es perder. Adelante, siempre avante, nunca para atrás, lo que no ha empezado no se puede terminar. No puc evitar pensar que justament açò és el que ha passat a la Generalitat. Tota una carrera que ens han fet creure que anava en cercle mentre ells anaven fent. Una carrera que semblava que no tenia final, que només feia voltes durant 20 anys i ara, en uns mesos, hem vist evident la situació de terra cremada que ens deixen. Una terra que no és la seua.
Aquesta terra cremada té punts subratllats i en majúscules, un d’ells, l’educació.
La setmana passada van publicar l’arranjament escolar per al pròxim curs. O el que és el mateix, el nou atac i càrrega contra l’escola pública. El pròxim curs escolar comptarà amb 59 unitats menys en l’escola pública. I ara ve (disculpeu-me l’atreviment de descollonar-me per no plorar) la manipulació més vil i barroera, igual que vam viure el curs passat: de les 59, 14 són en valencià. I penses «doncs està repartit…», però ep! la resta d’unitats, TOTES són de doble línia! Teniu algun dubte de quina eliminaran?
La situació és tan descarada que ja hi ha, a Ontinyent, més unitats a les escoles concertades que a les públiques. Tenim alguna cosa en contra de l’escola concertada? No, sempre que siga subsidiària de la pública. Ara mateixa, sobren places? Doncs no sobren de la pública, sobren de la concertada, que va nàixer per suplir la falta de places. Les escoles públiques són de titularitat pública, són de tots i totes. És de bojos pagar «el lloguer» a entitats privades perquè facen la funció que ja fan les públiques. És tan clar i fàcil com això!
Aquesta situació d’atac indiscriminat a l’escola pública ha comportat un malestar generalitzat en la nostra comunitat educativa. Hem viscut fa ben poc les portes obertes de les escoles, que evidencien una competitivitat empresarial que no deuria mai de la vida haver entrat en el món educatiu. No en el públic. Això ho haurem de solucionar. Com abans, millor.
L’excusa de la baixada de natalitat, no cola. L’excusa que l’escola concertada és més barata, no cola. Quina excusa cola? Cap ni una. No tenen cap excusa, tenen una motivació, això sí, i ja no s’amaguen: el model educatiu de l’actual govern valencià és l’escola concertada i privada en la lengua del imperio. Punt i pilota encalà. No hi ha més. Deixem d’equivocar-nos amb excuses, que no us desvien les explicacions. El que no entenc és per què no parlen clar i van fent simulades carreres sense final, fent-nos creure que fan una carrera en cercle. D’això res. La seua carrera és en línia recta, ben recta i sabent quin és el final: la privatització de l’educació. Una educació elitista, per a només uns pocs, discriminatòria, espanyolitzadora 100% i negadora de les personalitats individuals i col·lectives que no acaten davant aquestes línies directrius. Tot forma part d’un tot: l’eliminació de la personalitat valenciana. Si no s’estudia valencià a les escoles i tampoc tenim accés a la nostra cultura i llengua als mitjans de comunicació, a què queda reduïda la nostra llengua?? La resposta és evident.
L’escola que volem els qui creiem en què l’educació és un dels pilars bàsics de tota societat és ben lluny d’aquesta educació que ens imposen. L’escola que volem és igualitària i justa, una escola on els nostres xiquets i xiquetes són socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures (Rosa Luxemburgo).
Només hi ha una solució per a aquest camí. Una solució que és urgent i absolutament necessària, perquè encara estem a temps de salvar el futur educatiu d’aquesta societat nostra. Eixa solució passa, indiscutiblement, per apostar per qui defensa l’educació que volem. Jo no en tinc cap dubte i us puc ben assegurar que si estic on estic és per lluitar amb dents i ungles. És el meu compromís.
