Poeta esclau, no d’un amor, d’un odi,
car m’han volgut anihilar, corcar.
Mes no han pogut: la meua veu s’aixeca
i entre les veus canta l’himne fecund
que arribarà als confins de la terra.
Molt hem patit, companys, i molt se’ns deu.
Ho guanyarem amb resoludes mans!
Mai no podran contra unes veus irades!
Mai no podran contra un amor irat!
Esclaus serem, només, del nostre deure,
i acomplirem tot allò que se’ns diga,
si és de raó i està clar com el dia.
Treballarem pel nostre País, alt
com una llum determinant i altiva.
Serem esclaus, llavors, del nostre amor,
i brollarem com l’aigua de la roca
i serem rius, corrents indestructibles,
i enamorats hi haurà a les nostres vores
que es palparan i viuran l’amor únic.
Nostre destí és el destí de l’aigua!
Vicent Andrés Estellés
